Petita dissertació personal sobre l’hipertext i la teoria del caos

Com que estem a final de l’assignatura, voldria incloure en aquest espai un dels debats que més m’ha apassionat de l’assignatura. Es tracta de la relació de l’hipertext amb la “teoria del caos”. No estant del tot d’acord amb aquesta, he de dir que la teoria del caos m’ha impactat molt. Aquesta teoria fa una mena de trencament i crítica a la ciència determinista, tot argumentant que no és possible establir lleis per a tots els fenòmens, de la mateixa manera que no podem aspirar a conèixer-ho tot sense marge de dubte. Segons els teòrics del caos, la predicibilitat és un hermetisme, i és necessari obrir-se a nous paradigmes de comprensió basats en allò caòtic. Així que estem davant d’una visió que defensa que sempre hi ha imprevistos que trastoquen les teories més tancades, les lleis més inflexibles. I el Caos, una mena de –segons diuen- interconnexió que no es veu i que està basada en fenòmens aleatoris a simple vista, és el que determina aquestes fugides cap a allò novedós. Aquesta visió queda enllaçada per Joan Campàs (i d’altres autors) amb l’hipertext. Per què? Doncs, segons s’ha indicat, l’hipertext també segueix els patrons que acabem de mencionar, els de la imprevisibilitat, la recerca d’allò nou, caòtic, amb camins d’informació interconnectada que segueixen direccions indeterminades i atzaroses.

Tota aquesta informació és meravellosa, al meu parer, però hi ha quelcom que se m’escapa, i està relacionat amb aquesta concepció caòtica de la novetat. Dono per fet que sembla com si amb l’hipertext, i amb totes aquestes innovacions com Internet, les xarxes socials, etc, estiguéssim entrant en una etapa de connexió amb l’inconscient col·lectiu de la Humanitat. I jo em pregunto (açò, possiblement, ja sigui filosofar en el seu sentit estricte) : què és l’inconscient? Què és aquesta “cosa abstracta” que han estudiat tants filòsofs, tantes creences, fins i tot tantes religions? És quelcom caòtic? No serem nosaltres, els caòtics? No és una mica vella, la creença de que tot allò que no és la nostra realitat és un caos?

Sé que potser no hagi entès certs aspectes de la teoria del caos, i que m’he agafat al tema del caos obviant altres coses. He de dir que jo també comparteixo que l’hipertext és una obertura cap a quelcom nou. Únicament discrepo en el fet d’insistir tant amb el terme “caos”, quan, precisament, allò nou arriba quan veus allò vell des de l’harmonia, és a dir, que “entens” allò vell.

Aquí ho deixo.

La teoria del Caos, un tema que m’ha deixat molts dubtes caòticament irresolts.

L’hipertext i la transmissió de coneixement

La professora Arlette Séré escriu a un llibre titulat Nuevos géneros discursives: los textos electrónicos, que des de la ciberpragmàtica tracta la influència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en els discursos socials. La seva aportació és un capítol, “El documento hipertexto en el discurso de transmisión de conocimientos”, en el qual parla de les característiques del discurs de transmissió de coneixements (que tracten la intenció del productor de textos de naturalesa expositiva i explicativa de transmetre informació). Tot fent una petita cronologia comparativa en la qual conclou que hi ha uns elements que perduren (paratext, disposició en unitats, diferents tipus de lectura…), l’autora posa diversos exemples de textos, com les enciclopèdies o els mètodes d’idiomes, assenyalant les particularitats de cadascun.

A l’apartat dels hipertextos, Séré ressalta la continuïtat que representen, de la mateix manera que la resta de textos tractats. Però alhora introdueix innovacions, com la participació activa de l’usuari, la flexibilitat o la interactivitat, entre d’altres. I és que, en el camp de la transmissió de coneixements, tant sigui per la manera d’organitzar l’espai a la pantalla, com la universalitat que confereix la hipervinculació, com per l’autonomia d’aprenentatge, com per les noves possibilitats didàctiques, l’hipertext comporta una sèrie d’innovacions pròpies d’aquest nou suport. Innovacions que, això sí, no trenquen una dinàmica de continuïtat que, des de l’oralitat, ha caracteritzat els discursos de transmissió de coneixement.

La transmissió de coneixement

–          Covadonga, A. i Séré, A. (eds.). Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos. Ed. Biblioteca Nueva. Madrid (2003).

El llenguatge d’Internet

David Crystal, al seu llibre titulat El lenguaje e Internet, ens fa cinc cèntims del nou llenguatge que neix arran de l’aparició de les TIC, Internet i els nous formats de text. Aquest llenguatge s’anomena “ciberparla” o Netspeak, i l’autor el defineix com un llenguatge amb “(…) característiques úniques i pròpies d’Internet”, emprat als correus electrònics, xats, mons virtuals i World Wide Web, i amb atributs electrònics, globals i interactius [David Crystal, 29].

La ciberparla es caracteritza per:

–          néixer de l’espontaneïtat.

–          no existir un codi unificat o estàndard.

–          no tenir el text caràcter documental: com que la velocitat de transmissió i recepció és elevada, allò expressat esdevé voluble.

–          no ser el paper ja el suport, passant a ser-ho la pantalla.

–          tenir lloc en temps real, sent transgredides les normes ortogràfiques tradicionals.

–          tenir trets de l’oralitat i de l’escriptura.

–          no ser possible expressar el to de veu  ni les emocions, obligant a adoptar mecanismes per poder-ho fer, com els emoticons (o smileys) [C. David, p.95].

–          no saber-se si és exactament una llengua, ni si pertany a l’oralitat o a l’escriptura.

Així doncs, David Crystal fa a El lenguaje e Internet un profund anàlisi d’aquesta manera d’expressar-se a Internet que està tan en boga actualment.

La ciberparla ha causat un gran impacte a nivell lingüístic

Enric Bruguera ens explica què és un blog

L’aparició del fenomen bloguer no ha deixat indiferent a ningú. Tampoc al periodista Enric Bruguera, qui ens explica en un petit llibre quines són les característiques principals d’aquesta eina comunicativa virtual. I és que el llibre Los blogs el periodista ens parla, entre d’altres coses, de què és un blog, qui els fa, com es fan, com entrar en la blogosfera i què és la World Wide Web (WWW).

E. Bruguera descriu el blog com “(…) una pàgina web, personal o col•lectiva, editada i publicada a Internet amb eines electròniques d’ús simplificat i abast d’usuaris sense coneixements informàtics”, que s’estructura sobre “(…) l’actualització regular de continguts que adopten una ordenació cronològica”, que “ofereix opcions d’interactivitat” i que té els hipervincles com “el seu principal sistema de connexió amb altres iniciatives i usuaris de la xarxa” [Enric Bruguera, p. 9]. És a dir que estem davant d’una eina que serveix per publicar i divulgar informació a la xarxa, que és de creació fàcil i gratuïta, que fa ús de la interactivitat i que té uns recursos i una manera de  presentar les dades que la fan particular. Bruguera fa un repàs a aquests elements (títol i descriptor del blog, identificació de l’autor, blogroll, posts, i descriu una tipologia segons categories diverses (autoria, contingut, etc). Un apartat interessant és aquell en el qual explica l’origen dels blogs, però no per l’aparició de Blogger el 1999 i l’inici d’una escalada progressiva del seu ús al 2000, sinó més aviat per l’eclosió del seu ús amb el fenomen del periodisme ciutadà que va tenir lloc amb l’11-S (2001), l’11-M (2004) i el 7J (2005) i el qüestionament de les teories oficials pel que fa a la seva autoria.

Altres apartats interessants són el llistat d’allotjadors de blogs, on l’autor elabora una enumeració d’aquests, entre ells els catalans. També és molt interessant l’apartat en el qual explica com s’elabora un blog, quins passos seguir per fer-ho i com gestionar els seus con tinguts, recomanant les opcions més viables per començar i enumerant els passos inicials a seguir. Finalment, molt recomanable llegir l’apartat “Com entrar en la blogosfera”, on explica la importància d’entrar en dinàmiques comunicatives de relacions en l’univers bloguer (entre elles, l’ús dels hipervincles), i també l’apartat final, on explica les eines característiques de la World Wide Web (publicació wiki, tagging, digging, cercadors, xats, fòrums, etc).

Els blogs han propiciat l’aparició del periodisme ciutadà, excel·lent difusor d’informació al marge dels grans media

El llibre mencionat,

– Bruguera, E., Los blogs. Ed. UOC, Barcelona (2007).

el podeu trobar aquí.

Els hipertextos de ficció, segons Koskimaa

El professor Koskimaa fa, en l’article “Close reading: hipertextos de ficción” (capítol 10 del llibre Textualitats electròniques), un anàlisi del que és aquest tipus de literatura tan innovador, a partir de la novel·la hipermèdia Afternoon. Comença explicant la història de l’evolució dels hipertextos de ficció, amb Stuart Moulthrop com a iniciador, als anys 80’, d’un sistema hipertextual propi. Desprès continua amb la creació d’Story Space a mans d’Eastgate Systems, programa hipertextual dirigit a autors literaris. I en l’actualitat, les coses han canviat: la hiperficció, en l’actualitat, ha anat incorporant elements “multimèdia”.

La hipernovel·la Afternoon. A Story  (1987) és  un text que explica una mort per un accident i un testimoni que esdevé protagonista, el qual investigarà les causes del desastre en el qual havien mort dos amics seus, arribant a unes conclusions sorprenents. Es tracta d’un text de la durada d’unes 100 pàgines normals, i conté una quantitat d’enllaços remarcable. Això proporciona una quantitat enorme de camins de lectura possibles, tots interconnectats entre ells.

L’autor d’Afternoon, Michael Joyce, utilitza una sèrie de recursos per fer viable una lectura lliure i múltiple. Entre aquests està, per exemple, l’ús de camins per defecte, l’ús de paraules o frases que funcionen com a àncores hipertextuals, la possibilitat d’obrir una finestra amb tots els enllaços que condueixen a fora, els enllaços condicionals, etc. La “narració” (encara que cal aclarir que no és exactament un text narratiu) té algunes particularitats textuals, com l’ús tant de l’acronia com de l’asincronia, l’amagar la identitat del narrador o l’ús de deíctics. A més, una de les característiques principals és la figura del lecto-autor, el lector convertit en co-autor o autor de la novel·la.

Així que els hipertextos de ficció són, bàsicament això, textos que assumeixen les particularitats de la hipertextualitat : hipervincles, no linealitat, lectura no seqüencial i instantània, i l’involucrament de lector en l’autoria de l’obra.

Afternoon. A Story

Finalment, podeu fer click aquí si voleu anar llibre al qual pertany l’article en qüestió.

Anàlisi lexicomètric

La primera entrada d’aquest blog va dedicada a una de les activitats proposades a l’aula: l’anàlisi lexicomètric.

La meva activitat l’he basada en l’anàlisi de les 25 primeres entrades de text (que són totes menys les número 7, 8 i la 22, no comptant les que van a partir de la 26 per endarrerides) del blog anarquista http://grupoamoryrabia.blogspot.com.es/ . He de dir que en realitat l’anàlisi ha deixat pocs posts per tractar, corresponen quasi a la totalitat del blog.

Aquí us deixo els resultats:

– Post 1:

Entrada 1

– Post 2, titolat «La anarquía y el desorden»:

– Post 3, titolat «VALENCIA: [Iniciativa Dàhlia | Mislata] Presentació dels llibres “Como la no violencia protege al estado” i “Guerra social, tensión antisocial”.

– Post 4:

– Post 5 :

Post 5

– Post 6:

Post 6

– Post 9:

Post 9

– Post 10:

Post 10

– Post 11:

Post 11

– Post 12:

Post 12

– Post 13:

Post 13

– Post 14:

Post 14

– Post 15:

Post 15

– Post 16:

Post 16

– Post 17:

Post 17

– Post 18:

Post 18

– Post 19:

Post 19

– Post 20:

Post 20

– Post 21:

Post 21

– post 23:

Post 23

– Post 24:

Post 24

– Post 25:

Post 25

He seleccionat les primeres paraules que apareixen a la versió per ordre de freqüència i de més a menys, manllevant la primera desena de paraules, que correspon a articles comuns, sobretot. Les paraules que apareixien tot seguit – les de les imatges-, curiosament corresponen a les paraules clau que caracteritzen, en certa manera, el discurs anarquista o antiautoritari.
Si agafem la primera paraula de cadascun dels qadres extrets, tenim, per ordre, el següent: blog, estado, libertad, APDHA, Gotera, Estado, CNT, obreros, anarquista, libertad, anarquista, gente, cine, anarquía, colectivo, CNT, chico, infiltrado, iaioflautas, derecha, hombre.
Així que, com podem observar, les principals paraules extretes del llenguatge antiautoritari o anarquista corresponen tant als valors que els individus que professen aquesta visió consideren que són els seus valors més elevats, com als termes que ells consideren més pejoratius o que cal combatre. El que vull dir és que podem trobar des d’anhels llibertaris com «anarquia», «llibertat» o «col·lectiu», fins al blan de totes les seves crítiques , l'»Estat», o la «dreta».